TIANA amb les
PERSONES
REFUGIADES
Crònica d'un Refugiat
Molts refugiats arriben a les costes de Lesbos (Grècia) després d’estar viatjant 5 setmanes des d’Afganistan o 7 setmanes des de Síria. Tot això, després d’haver pagat a les màfies que intenten treure el màxim rendiment econòmic possible als trasllats. Cal recordar que l’objectiu final, és arribar a algun país de la Unió Europea que sigui dins de l’Espai Schengen.
Un cop arriben a Lesbos molts refugiats es traslladen al nord de la illa fins poder agafar uns busos que els traslladen a la capital de Lesbos (Mitilene). Un cop allà, són enviats a dos camps de refugiats: Moria i Kara Tepes.
A l’arribar als camps de refugiats s’han d’inscriure al registre per poder obtenir el permís per poder passar 6 mesos a Grècia en cas de ser sirians. Si no ho son només hi podran passar 1 mes.
Cal tenir en compte que l’illa de Lesbos té uns 86.000 habitants i ha arribat a rebre 73.000 refugiats.
Es traslladen al port per agafar un ferri fins a Atenes (Grècia). Aquest ferri val 60€ i en molts casos, fruit de robatoris durant la travessa o simplement per falta de recursos, és l’únic que els hi queda. Per sort, hi ha una oficina de Western Union a prop i és habitual veure-hi gent que rep diners de familiars per poder agafar el ferri.
Un cop a Atenes agafen un bus cap a Eidomeni, que és un camp de trànsit just a la frontera de Grècia amb Macedònia. Des d'allà creuen a Macedònia en tren. Aquest tren, abans de la crisi dels refugiats valia 6€, un cop començada la crisi en val 26€ tot i anar saturat. Això demostra la poca col·laboració (fins i tot entorpiment) del Govern de Macedònia.
A Macedònia hi treballen Pallassos Sense Fronteres i LEGIS. La primera no té permís per entrar dins del camp de refugiats, així que fan les actuacions a fora. LEGIS en canvi si que té permís per entrar dins, ja que s’encarreguen de garantir un àpat al dia pels refugiats. Això també els permet informar de quina és la situació i les condicions dins dels camps de refugiats.
Des d’allà, les persones refugiades arriben a Sèrbia en un bus gratuït que els porta al camp de trànsit de Presevo (frontera entre Sèrbia, Kosovo i Macedònia). Aquest camp és molt candent ja que els arriben tot de rumors sobre tancament de fronteres i hi ha molta tensió. També, com a tots i cada un dels països, han d’esperar (entre hores i dies) a ser registrats.
L’Anna i la Victòria, les tècniques del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament responsables de la missió, ens destaquen la feina de Pallassos Sense Fronteres, que ajuden molt a calmar la tensió que es crea per la rumorologia i també la tensió creada entre policia i refugiats.
Un cop al camp de Presevo els refugiats esperen agafar un tren a Croàcia. Cal fer molt visible (i és aquí on queda palès que les institucions no col·laboren i entorpeixen el correcte desplegament d’un dret fonamental) que en cap de les “etapes” els refugiats tenen dret a decisió sobre res; no decideixen qui puja al tren i qui no, i fins i tot no decideixen si viatgen en tren, bus, o com sigui. En molts casos la policia no té en compte vincles familiars entre refugiats i els fan viatjar separats.
És desesperant perquè no prenen cap decisió per ells mateixos.
Per això és molt necessari destacar la feina de les entitats a terreny, ja que aquestes són les que poden convèncer la policia perquè deixi viatjar a famílies juntes, i aquests també són més receptius en llocs on Pallassos sense Fronteres actua.
Croàcia és de la Unió Europea, però no és espai Schengen i per tant no poden demanar dret d’asil, per això els refugiats que poden arribar a Croàcia seguiran la seva ruta fins algun país on hi tinguin familiars o coneguts i on sí puguin demanar el dret d’asil.
A continuació us deixem un vídeo de Proactiva Open Arms en la tasca de salvament marítim a les costes de Lesbos, i un altre de Pallassos Sense Fronteres al camp de Gevgelija, Macedonia: